Dedicat a les joves generacions de mestres que arriben amb força i "malgrat la boira" segueixen caminant vers el meravellós projecte d'educar.

divendres, 13 de desembre de 2013

UN INFANT INVIDENT A P3

Sovint em comenten que la capacitat de resiliència que tenim a casa nostra és extraordinària. Tot i les moltes dificultats que la vida ens posa en el camí, com el fènix, ressorgim amb força.
Sempre he pensat que ho vaig aprendre al costat de la meva iaia Antònia. Vivia a casa i, com que la mare treballava fora moltes hores, la meva criança la va fer ella. Aquest fet ens va crear un vincle molt especial, màgic.
Poc temps després de celebrar els cinquanta anys, a causa d’una malaltia, l’àvia va perdre la visió; però tot i la tristesa inicial, va aprendre a viure en la foscor i a gaudir de la seva quotidianitat amb alegria: cuinava, planxava, teixia amb les agulles de mitja... i m’acaronava buscant la meva expressió amb aquells llargs dits que cada dia eren més sensibles.
Jo admirava profundament la seva capacitat de superació i poc imaginava que, uns anys després, en ser jo diagnosticada de la Síndrome de Fatiga Crònica, el record de la seva valentia em faria a mi més forta.
Ella va morir sense haver-me vist gaudint de fer de mestra i sense saber que lluitaria incansablement per l’escola inclusiva, convençuda que enriqueix les persones i que tothom, amb limitacions o sense,  pot progressar.
Il·lustració d'en JoAN TurU
Recordo amb emoció un matí quan, abans d'iniciar un claustre, la mestra d’Educació Especial es va apropar per proposar-me ser la tutora d’un infant invident que arribava a l’escola. Fou llavors quan va reaparèixer tota la tendresa que havia sentit acompanyant els anys de ceguesa de l'àvia.
Era un repte compartir el curs amb un alumne invident però sabia que, com va ser amb la iaia, el vincle amb els infants d'aquell curs seria màgic.
La meva experiència no era en l’àmbit escolar i, paral·lelament a les gestions administratives que iniciava l’Equip Directiu, l’Equip Docent es va  posar en contacte amb el CRP Joan Amades (ONCE) per recollir informació.
També es va considerar convenient trobar-nos amb l’EAP, la mestra de la llar d’infants de procedència i la família per, conegudes les característiques, poder establir el Pla d’adaptació. 
La família, sempre, va participar amb molta implicació en tot el que l’escola requeria i va facilitar molt la tasca de tutoria.

Pla d’adaptació a l'escola
Uns dies abans d’iniciar el curs, per les característiques de l’infant, es va decidir anticipar amb ell els diversos espais de l’escola, els recorreguts, l’aula... 
Per potenciar l'autonomia, el mobiliari de la classe es va adaptar amb elements de diferents textures: la cadira, el penjador, la taula, etc.
Cadira amb element de textura rugosa.
A l'escola, l’adaptació es realitza a partir d’un pla d’acollida en petit grup. Cliqueu aquí! 
Per facilitar-li l'orientació i el desplaçament per l'escola, ell arribava 15 minuts més tard que la resta de nens i nenes, de manera que podia dirigir-se a l’aula fent el recorregut amb tranquil·litat i reconeixent, sense presses,  els elements de l’entorn.

Organització escolar
Recursos personals:
La tutora disposava d’una persona de reforç a l’aula.
La mestra d’Educació Especial planificava una sessió setmanal per a treballar aspectes individuals.
La tutora del CRP Joan Amades (ONCE) assessorava sobre dinàmiques i materials durant un matí quinzenalment.
Recursos materials:
El CRP Joan Amades (ONCE) va proporcionar el material específic.
L’escola va destinar una part del pressupost per als materials necessaris per a les adaptacions.
Aspectes curriculars:
Les activitats a l’Educació Infantil en fonamentar-se en l’observació, l’experimentació i la manipulació van facilitar la participació activa de l'infant invident en la dinàmica escolar.
El llenguatge verbal del grup es va veure molt enriquit en haver de verbalitzar totes les situacions farcint-les de detalls. Alhora, es va ampliar l'estimulació sensorial (auditiva, tàctil, del sentit del gust i de l'olfacte) i els aspectes que fomenten la cohesió de grup. 
Les activitats en paper calia adaptar-les amb diferents elements i textures que les fessin significatives.
Fitxa adaptada amb elements significatius del lleó.
Com a tutora em preocupava no trobar la paraula adequada en aquell conte, no haver-li anticipat aquell soroll que l’espantava, no tenir la textura per aquella fitxa, no poder deixar de pensar: com ho faré?...  però, sens dubte, gaudir dia a dia dels seus aprenentatges, dels seus somriures i de les seves abraçades va ser màgic!

Per saber-ne més:

26 comentaris:

  1. Llegir la teva experiència també és màgic!
    Gràcies per compartir- la!

    ResponElimina
  2. Hola: me ha encantado la entrada, realmente bonita e interesante. Gracias como siempre nos enseñas mucho. Un saludo

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡Gracias, Miren!
      Nuestras vidas son un bonito regalo por el esfuerzo en resurgir de las etapas oscuras.
      Besitos mágicos
      Carme

      Elimina
  3. Carme genial el que expliques! M'has fet recordar el meu treball de recerca del Batxillerat, el vaig fer sobre Els nens amb dèficit visual perquè la meva mare (mestra també) sempre m'explicava una experiència màgica que havia tingut amb una alumna invident. Gràcies al treball vaig poder conèixer a molta gent de l’ONCE de la que vaig aprendre molt, vaig poder conèixer a molts nens amb dèficit visual, vaig aprendre els tipus de dèficit, els recursos... Va ser una passada i això que encara no tenia “ni idea” de fer de mestra, perquè encara estava al batxillerat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Laia,
      està clar que les recerques motivades impliquen grans descobertes.
      Encara que passin els anys no deixis mai de fer-ne, és la màgia de la nostra professió.
      Muac's
      Carme

      Elimina
  4. Genial Carme quina entrada tant i tant emotiva m'encanta !!!!!!!
    Com t'he dit moltes vegades quan ens parles de la teva infantesa m'omple de tendresa i emoció i avui en especial.
    L'experiència d'un nen invident a l'aula segur que per a tu va ser un gran repte del qual vas aprendre moltíssim veritat????
    Ai Carme quantes coses que estic aprenent al teu costat. Ets una gran mestra de Mestres.
    Petonets i bon cap de setmana !!!!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Magda,
      acabes de regalar-me un dels millors elogis: mestra de mestres... Tant de bo!!!
      Petons enrojolats
      Carme

      Elimina
  5. Una entrada molt interessant. gràcies Carme!

    Petons,
    Caterina

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caterina,
      quina sort que t'hagi interessat aquesta entrada; doncs dubtava que aportés massa a les persones que llegiu Fer de Mestres.
      Finalment, vaig pensar que fer un petit homenatge a la iaia Antònia en el dia de Santa Llúcia era un bon motiu per compartir les meves emocions.
      Besades
      Carme

      Elimina
  6. Una experiència realment màgica. En els meus 30 anys d'experiència docent mai he tingut la oportunitat de ser tutora d'un infant invident, però ho he estat d'un infant sord i puc corroborar que són experiències úniques, i en el meu cas va ser especial i profundament enriquidora.
    Gràcies Carme per compartir les teves experiències, segur que encara te'n queden un munt per explicar.
    Tonets

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anna,
      tens molta raó: són experiències úniques i enriquidores.
      Jo també vaig estar amb un infant sord. No sé el motiu però aquell curs amb l'infant invident va ser màgic. El grup d'infants era genial i les famílies fantàstiques; es van crear uns fils afectius que, passats deu anys, encara ens uneixen.
      Sí que queden experiències per explicar, el que no queda massa és energia per fer-ho. Són els meus dies complicats...
      Una forta abraçada esperançada
      Carme

      Elimina
  7. Hola Carme,
    molt bona i dolça entrada.
    Gràcies per compartir-ho.
    Espero la teva propera entrada.

    Un petonet.

    Txell

    ResponElimina
  8. Carmen, una preciosa entrada tierna y mágica. He disfrutado muchísimo leyéndola. Nunca me ha coincido tener un alumno ciego, los he tenido sordos y con distintos trastornos pero no ciegos. Seguro que ese año fue distinto, muy especial. Un beso.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ana, sí fue un curso distinto y muy enriquecedor para tod@s.
      Seguro que también tienes experiencias maravillosas con tus alumn@s; ya que en tus entradas son muy afectivas.
      Bicos
      Carme

      Elimina
  9. Hola tinc un fill a p3 amb un déficit visual.m' he emocionat al llegar aquest enllaç que he trobat al Facebook de la meva Germana.Que gran va ser la teva avia i quant vas apendre d·ella,al igual que jo aprenc del meu fill¡¡¡¡¡¡¡¡¡Quan et donen un diagnostic aixi et vls morir,pero el meu fill m·ha ensenyat a ser feliç,m· ha ensenyat sensacions que en 30 anys no me n·havia adonat,a escoltar coses que no sentía,a veure sense mirar,a tocar i sentir tocant a lluitar a no tenir por..........es un nen que potser anira mes lent que un altre ,que potser anira per un altre cami,pero que segur que arribara molt lluny¡¡¡¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. Entenc molt bé les vostres emocions i puc imaginar la teva vivència com a mare.
      Després del primer impacte, quan ha passat el dol, arriben les grans descobertes que podràs gaudir amb el teu fill i, segurament, el vostre vincle serà màgic per sempre.
      Molta força!!!
      Carme

      Elimina
  10. Uaaaa! Quin curs tan i tan bonic aquell P3!!! Va ser molt emotiu. Ja sol ser-ho (pel fet de començar l'escola) que P3 sigui especial. Si a més a més et trobes amb una mestra com tu.... bufff ...!!!
    Certament va ser un curs molt especial, i jo crec que això s'ha notat durant molts anys!
    Jo vaig ser molt feliç, també vaig plorar alguna vegada, te'n recordes?...a les festes de disfresses per exemple.
    De tant en tant a casa ens posem el CD que veu gravar amb les veus de tots els peques de la classe, poques famílies poden gaudir d'un record com aquell!!!
    Em va donar molta seguretat comenençar l'escolaritat de'n Guillem a l'escola amb una tutora tan implicada com tu i ens va servir per començar un bonic camí ple d'entrebancs, es clar, però amb ganes d'anar-los saltant i ple també de troballes personals que valen la pena.
    Gràcies per tot el que ens vas donar i per seguir sempre al nostre costat.
    He llegit també els comentaris de les teves seguidores i penso que tant de bó tots els mestres tinguéssin l'entusiasme que destil.len elles, "otro gallo cantaría", em fa molt feliç veure gent tan engrescada i tan engrescadora. Anem pel bon camí!!!

    Petonassos a tots i totes i en especial a tu Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, ets molt generosa deixant les teves emocions i agraeixo molt el teu comentari. Feia temps que volia escriure alguna cosa sobre l'experiència amb en Guillem per parlar de l'escola inclusiva i les experiències màgiques que sempre aporta.
      Ja saps que per a mi poder estar amb vosaltres va ser un regal que em va fer la vida.
      Recullo els teus petons i espero poder-te fer una forta abraçada molt aviat.
      Petonets per a tots!!!
      Carme

      Elimina
  11. Quina entrada més important que has fet, totalment d'acord amb tu i amb la necessitat d'adaptar les aules , els continguts, l'entorn a qualsevol infant amb dificultats. Tots n' aprenem molt de situacions com la que ens expliques , ens fan sentir-nos més esperançats !!
    Moltes gràcies per tanta sensibilitat!!

    petonets!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies!
      Haurem de començar per adaptar les nostres mentalitats a les noves situacions, oi? Com costa sortir de les rutines... En fer-ho ens enriquim de les experiències i veiem que val tant la pena!!!
      Muac's
      Carme

      Elimina
  12. Carme, me has hecho recordar a la alumna ciega que tuve en clase de francés el primer año que empecé a dar clases. Ver la cantidad de "recursos" que tenía, me llenaba de orgullo. Mi tía-abuela, también maestra de infantil, se quedó ciega con 16 años y estudió en la Escuela Normal sin tener medios, ejerció hasta que se jubiló y yo asistí a alguna de sus clases, era una maravilla ver lo que los chavales la querían y el amor infinito que ponía en su educación (también les enseñaba a leer y escribir, no me preguntes cómo, nunca pude preguntárselo).
    Tu entrada, llena de sentimientos y afecto, como siempre, me ha llevado a otra época y me ha afirmado que tu memoria y tu forma de trabajar es una maravilla. Te necesitamos y tus consejos también. un beso, corazón.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Blanca, muchas gracias por tus palabras de ànimo, son un bálsamo para el corazón en estos duros momentos.
      Yo estoy cada día más convencida que, con esfuerzo, querer es poder. Tu tía-abuela es un ejemplo claro de vida. ¡Qué suerte tuvieron sus alumn@s!
      Musus
      Carme

      Elimina
  13. Carme, m'ha agradat molt aquesta entrada perquè es percep una entrega total al benestar del nen i un gaudir de les seves evolucions. Percebre la seva arribada a l'aula com una oportunitat de créixer tots dos és fantàstic. Segur que et recorda amb molt d'amor. Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre he pensat que Fer de Mestres és una de les professions més gratificants; ja que, permet gaudir i compartir les emocions. Una mirada, un petó, una rialla, un crit, una abraçada... farceixen les nostres hores de feina.
      Petonets magistrals
      Carme

      Elimina